Lagrime di San Pietro
Orlando di Lasso (1532 – 1594)

Dir. Marco García de Paz

Un dels objectius de AVocal CdM és pal·liar la carència d’estudis especialitzats en els repertoris més singulars del patrimoni musical europeu. Lagrime di San Pietro constitueix l’eix de la proposta artística de l’Acadèmia Vocal CdM d’enguany, juntament amb altres obres d’Orlando di Lasso, una de les figures fonamentals del Renaixement tardà.

Lagrime di San Pietro és un cicle de vint madrigals i un motet final del compositor del Renaixement tardà Orlando di Lasso. L’obra s’estructura en tres seqüències de set composicions cadascuna, totes a set veus. Es tracta de la seua última obra, escrita l’any 1594 i publicada pòstumament a Munic el 1595. L’autor la dedicà al papa Climent VIII el 24 de maig de 1594, tres setmanes abans de la seua mort.

Lagrime di San Pietro posa música a vint poemes del poeta italià Luigi Tansillo (1510–1568), que representen les diferents etapes del dolor experimentat per Sant Pere després de les seues negacions i del record de l’admonició de Crist, tal com es relata a l’Evangeli de Mateu (26, 69–75). L’estructura de l’obra, concebuda per Lassus a set veus, i el seu simbolisme numèric constitueixen només una part del conjunt: les set veus representen els set dolors de Maria, mare de Jesús; a més, molts dels madrigals presenten set seccions internes. El nombre total de peces, vint-i-una, és també set vegades el nombre de persones de la Trinitat.

D’altra banda, Lassus utilitza només set dels huit modes eclesiàstics (del mode I al VII), i deixa completament fora el mode VIII. Els madrigals s’agrupen successivament per modes: els madrigals de l’1 al 4 en el mode I; del 5 al 8 en el mode II; del 9 al 12 en els modes III i IV; del 13 al 15 en el mode V; del 16 al 18 en el mode VI; el 19 i el 20 en el mode VII, i el motet final, basat en el tonus peregrinus, completament al marge de l’esquema renaixentista dels huit modes eclesiàstics.

Des del punt de vista musical, constitueixen un compendi de l’estil de Lassus al llarg de tota la seua trajectòria, i ell mateix indicà en la dedicatòria que les havia compost recentment. Al llarg del cicle, empra tècniques apreses als inicis de la seua carrera com a compositor de madrigals profans; cromatismes recognoscibles en la seua obra cabdal de musica reservata, Prophetiae Sibyllarum; i un llenguatge concís, refinat i quasi auster, desenvolupat en els darrers anys, pròxim a l’estil de Palestrina, en el qual cap nota no és superflua. La música s’ajusta sil·làbicament al text, cuida la dicció i incorpora pauses allà on un rapsode s’aturaria a respirar, sense repeticions ni redundàncies.

La peça final del cicle no és un madrigal, sinó un motet en llatí: Vide homo, quae pro te patior («Observa, ésser humà, quant he patit per tu»). En esta composició, Crist a la creu, parlant en primera persona, confronta la traïció de Pere i, per extensió, la fragilitat moral de tot ésser humà