En la segona meitat del segle XVI, la Contrareforma va donar lloc al desenvolupament de noves formes espirituals no litúrgiques. Els madrigals espirituals estaven destinats principalment a oratoris públics i privats, i per a l’entreteniment de nobles, prelats i membres de l’acadèmia en temps de penitència. Aquestos madrigals espirituals són composicions polifòniques basades en poemes, on cada vers dóna lloc a un tractament particular determinant així com a una estructura musical plena de contrastos, barrejant les més diverses espècies de contrapunts. 

El 19 d’agost de 1613 Claudio Monteverdi va ser nomenat mestre de capella de la Basílica de Sant Marco de Venècia, càrrec que mantindria fins a la seva mort el 29 de novembre de 1643. Durant trenta anys Monteverdi va compondre tant música religiosa com entreteniments seculars i espirituals per a les grans famílies d’Itàlia i diverses obres sagrades. 

Finalitat i usos de la Selva morale e spirituale

Paradoxalment, aquesta producció incessant es tradueix en poques edicions. Si exceptuem algunes impressions aïllades només una col·lecció dóna testimoniatge de l’activitat de Monteverdi en Sant Marco: la Selva Morale, publicada per Bartolomeo Magni en 1640. Per tant, una gran part de la seua obra veneciana sembla irremediablement perduda.

Aquest “Bosc moral i espiritual” és la més monumental de totes les publicacions de Monteverdi. Va requerir la impressió de deu llibres separats (nou per a veu i instruments, un per a baix continu) i presenta unes quaranta peces diferents, amb dimensions a vegades imponents.

La Selva Morale és una obra de “música pràctica” i les seues composicions estan destinades als oficis principals (en particular misses i vespres) dels diferents temps litúrgics, però també als “exercicis espirituals” de les famílies nobles.

Estructura de la col·lecció

La col·lecció s’obre amb cinc madrigals espirituals, gènere que Monteverdi havia il·lustrat en 1584 i del qual després va proposar una relectura decididament en el nou estil. “O ciechi il tanto affaticar” (versos extrets del Trionfo della Morte de Petrarca), s’enriqueix amb dos violins, desencadenant diversos diàlegs concertats i altres imitacions entre veu i instruments. La segona secció de la col·lecció està dedicada a les misses i la tercera part conté vint-i-tres motets concertants (salms, himnes i antífones) destinats als oficis de les vespres que revelen les orientacions estilístiques més modernes del compositor, en particular l’aparició de formes profanes en el marc litúrgic.

Així, el “Beatus Vir” utilitza el mateix material melòdic, baix obstinat i ritme de ball que “Chiome d´Oro”, un balletto del setè llibre de madrigals. Així mateix, el “Confitebor terzo” adopta el mateix gir alla francese de dos madrigals del vuitè llibre, que uneixen una soprano solista i les altres quatre veus, amb l’acompanyament (opcional, com especifica Monteverdi) de quatre parts de corda. Després d’uns delicats himnes estròfics, Monteverdi ofereix tres versions diferents de Salve Regina. 

La secció final de la Selva Morale presenta diversos motets i acaba amb el “Pianto della Madonna”, “paròdia espiritual” del famós Lamento de Arianna – segona òpera de Monteverdi, estrenada a Màntua en 1608. El cant d’Ariadne, exhalant la seua desesperació amorosa després de ser abandonat per Teseu, es veu metamorfosat mitjançant un nou text llatí en un lament fúnebre de la Mare de Déu al peu de la Creu. La tragèdia profana es converteix en un drama sagrat, l’amant traït dóna pas a la mare afligida.